L'ASTRONÒMICA

16 novembre 2023

L'Atacama Large Millimeter/submillimeter Array (ALMA) d'ESO ha aconseguit les observacions de més resolució des que va començar les seves operacions; durant una prova tècnica es van prendre imatges d'una estrella evolucionada, R Leporis. ALMA està compost per 66 antenes que poden configurar-se en diferents posicions al Pla de Chajnantor, a gran altitud a Xile. Cadascuna d'aquestes antenes està equipada amb receptors que permeten observar ones de ràdio en diferents rangs o bandes de freqüència. La resolució d'ALMA augmenta quan augmenta la separació màxima entre les antenes i quan s'augmenta la banda de freqüències. Les noves imatges es van obtenir amb la configuració més estesa possible de 16 km i utilitzant receptors en freqüències de fins a 950 GHz, les més altes possibles per al conjunt. És així com el 2021 es va fer la prova tècnica, observant una estrella evolucionada de la Via Lactea, R Leporis. Es va utilitzar com a calibrador un nucli galàctic brillant, que apareix a prop de l'estrella. Més informació a l'ESO

8 novembre 2023

La missió espacial Euclid de l'ESA ha publicat les primeres imatges del cosmos a tot color. Les cinc imatges publicades il·lustren tot el potencial d'Euclid; mostren que el telescopi està llest per crear el mapa 3D més extens de l'Univers fins avui. Euclid té una tasca difícil: investigar com la matèria i l'energia fosca han fet que el nostre Univers es vegi com ho fa avui. El 95% del nostre cosmos sembla que està fet d'aquestes misterioses entitats «fosques», però no entenem què són perque la seva presència només causa canvis molt subtils en l'aparença i els moviments de les coses que podem veure. Euclid observarà durant els propers sis anys les formes, distàncies i moviments de milers de milions de galàxies fins a 10 mil milions d'anys llum. Les imatges publicades mostren des d'estrelles brillants fins a galàxies tènues, les observacions mostren tots aquests objectes celestes, sense deixar de ser extremadament nítides, fins i tot quan s'acosten a galàxies distants. Les fotografies mostren el cúmul de galàxies de Perseus, la galàxia espiral IC 342, la galàxia irregular NGC 6822, el cúmul globular NGC 6397 i la nebulosa Cap de Cavall. Més informació a l'ESA.

3 novembre 2023

A la dècada de 1980, els geofísics van fer un descobriment sorprenent: es van trobar dues masses de material inusual de la mida d'un continent a les profunditats de la Terra prop del seu nucli, una sota el continent africà i una altra sota l'Oceà Pacífic. Cadascuna té el doble de la mida de la Lluna. Les investigacions realitzades durant l'última dècada han demostrat que probablement les proporcions de diferents elements són diferents dels del mantell que els envolta. Un estudi interdisciplinari dirigit per Qian Yaun, publicat a Nature, suggereix que són les restes de Theia, un planeta de la mida que Mart que va xocar amb la Terra i va provocar el naixement de la Lluna. Mai no s'ha descobert cap rastre de Theia al cinturó d'asteroides o als meteorits, per la qual cosa se suggereix que la major part de Theia va ser absorbida per la Terra jove. La Lluna sembla tenir materials al seu interior representatius tant de la Terra anterior a l'impacte com de Theia, però es pensava que qualsevol resta de Theia hauria estat 'esborrada' per la dinàmica terrestre. Les masses van ser descobertes a través d'ones sísmiques que viatgen a diferents velocitats a través de diferents materials, a la dècada de 1980. Es va interpretar que són inusualment riques en ferro, de manera que alenteixen el pas de les ones sísmiques. Més informació a l'Arizona State University.

2 novembre 2011

Després de comparar una mostra de prop de 50 cúmuls estel·lars oberts de diferents edats a la Via Làctia, una investigació liderada per l'Institut d'Astrofísica de Canàries (IAC) i la Universitat de La Laguna (ULL), amb la col·laboració de la Universitat Politècnica de Cartagena revela que a mesura que aquests grups d'estrelles envelleixen perden gran part dels seus components estel·lars menys massius. Aquest resultat confirma que en els cúmuls oberts hi ha processos dinàmics interns, derivats del llarg desplaçament per la galàxia, que provoquen l'expulsió d'estrelles de baixa massa. Els cúmuls oberts són grups d'estrelles formats a partir del mateix núvol molecular, com les Plèiades o les Híades. Es componen d'uns centenars a milers d'estrelles que es troben unides gravitacionalment entre si. Tenen el mateix origen, edat i composició química, i també comparteixen un moviment comú a l'espai, cosa que permet diferenciar les estrelles d'un cúmul de les altres estrelles circumdants. L'equip ha utilitzat els darrers mesuraments del satèl·lit espacial Gaia de l'ESA per estudiar els moviments de les estrelles dels 50 cúmuls oberts al veïnatge solar. Els cúmuls es van dividir en grups d'acord amb la seva edat de formació. Als cúmuls més antics, entre 100 milions i 800 milions d'anys, hi ha una pèrdua progressiva dels components menys massius. En canvi, els cúmuls més joves presenten una distribució similar entre els estels més o menys massius. Més informació a l'IAC.

28 octubre 2023

Mart té un nucli de ferro líquid. Ara amb les observacions de la sonda InSight (Exploració Interior amb Investigacions Sísmiques, Geodèsia i Transmissió de Calor) de la NASA, que va aterrar a Mart el 26 de novembre del 2018, s'ha deduït que és més petit i més dens del que es pensava anteriorment, i està envoltat per una capa de roca fosa. Aquestes conclusions es basen en un estudi de les dades sísmiques segons investigacions de l'ETH Zurich (Escola Politècnica Federal de Zuric). S'ha vist que està envoltat per una capa de silicat fos de 150 km de gruix, i com a conseqüència d'això el seu nucli és més petit i més dens del que s'havia proposat anteriorment passant d'entre 1.800 a 1.850 km fins a algun lloc al rang de 1.650 a 1.700 quilòmetres, el 50 per cent del radi de Mart. Durant quatre anys, el mòdul d'aterratge InSight de la NASA va registrar tremolors a Mart amb el sismòmetre. La investigació d’aquestes dades transmeses a la Terra ha permès determinar l’estructura interna del planeta. Al nucli de la Terra no existeix la capa de silicat completament fosa. Com que el nucli es més petit la seva densitat mitjana és més elevada, encara que continua sent una mica baixa, però no inexplicable com passava amb les dades anteriors. Més informació a l’ETH Zurich.

27 octubre 2023

De tant en tant es veuen gasos lluminosos arremolinant-se al voltant de Sagitari A*, el forat negre al centre de la Via Làctia. Ara, astrònoms de l'Institut Max Planck de Física Extraterrestre (MPE) han aconseguit mesurar la massa del forat negre a partir del moviment d'aquests gasos i coincideix perfectament amb el mesurament guardonat amb el Premi Nobel de Física el 2020, i que s'ha anat perfeccionant des de llavors. La massa del forat negre s'ha mesurat amb gran precisió i és de 4,297 milions de vegades la massa solar. A més, aquests milions de masses solars estan contingudes en una òrbita més petita que la de Venus al voltant del Sol. L'equip del MPE ha utilitzat ara GRAVITY, l'interferòmetre d'infraroig proper instal·lat a l'interferòmetre del Very Large Telescope (VLTI) d'ESO per a monitoritzar de prop l'emissió de la regió al voltant del forat negre i buscar estats extremadament brillants: els esclats que ocorren una o dues vegades al dia i es tornen prou brillants perquè sigui possible rastrejar el seu moviment. Aquesta massa del forat negre i la seva extensió és compatible amb el valor mesurat a partir de les òrbites de les estrelles properes. L'orientació de les òrbites dels esclats és propera a la d'un disc estel·lar observat a 100.000 radis gravitacionals, cosa que suggereix una connexió física entre tots dos. Més informació al MPE.

24 octubre 2023

Un equip internacional ha detectat una remota explosió d‘ones de ràdio còsmiques que ha durat menys d’un mil·lisegon. Aquesta “ràfega ràpida de ràdio” (FRB, fast radio burst) és la més distant mai detectada. La font va ser localitzada pel Very Large Telescope (VLT) de l'Observatori Europeu Austral (ESO) en una galàxia situada a 8.000 milions d'anys llum. Aquesta FRB també és una de les més energètiques mai observades: en una petita fracció de segon va alliberar l'equivalent a l'emissió total del nostre Sol durant 30 anys. El descobriment d'aquest esclat, anomenat FRB 20220610A, va ser realitzat el juny de l'any passat pel radiotelescopi ASKAP, situat a Austràlia, i va batre, en un 50%, el rècord de distància anterior. El descobriment confirma que els FRB es poden utilitzar per mesurar la matèria "que manca" entre les galàxies, proporcionant una nova forma de "pesar" l'Univers. S'estima que falta la meitat de la matèria que hi devia haver, i es creu que ha d'estar a l'espai entre galàxies, però potser és tan calenta i difusa que sigui impossible veure-la usant tècniques normals. Més informació a l'ESO.

19 octubre 2023

Un estudi recent dirigit per investigadors de l'Institut Max Planck de Física Extraterrestre desafia les nocions convencionals sobre la formació d'estrelles. Tradicionalment, la formació estel·lar s'ha associat amb l'acumulació gradual de material dins de regions fredes i denses d'un núvol molecular més gran. Quan la densitat arribi a un cert límit, col·lapsarà i formarà una protoestrella. La imatge clàssica considera la protoestrella com una unitat aïllada. En els darrers anys, però, s'ha produït una explosió en el descobriment de serpentines, de canals que poden superar els límits de la protoestrella, amb longituds de fins a 10.000 UA. Aquestes serpentines alimenten el disc amb gas fresc. Centrant-se a la regió de formació estel·lar Barnard 5, l'estudi rastreja el viatge del material des d'escales més grans fins als discos protoestel·lars, descobrint una relació notable entre els filaments allargats i els corrents de gas. En particular, l'equip va descobrir una serpentina de mida considerable, cosa que suggereix que les estrelles joves poden rebre material addicional fins i tot després de la suposada fase principal d'acreció. Més informació a l'MPI.

12 octubre 2023

Els estudis inicials de la mostra de l'asteroide Bennu, de 4.500 milions d'anys d'antiguitat, mostren evidència d'un alt contingut de carboni i aigua, que en conjunt podrien indicar que els components bàsics de la vida a la Terra es poden trobar a l'asteroide. La mostra presa per la sonda OSIRIS-REx és més rica en carboni que altres mostres enviades a la Terra. Encara que es necessiten més investigacions per comprendre la naturalesa dels compostos de carboni trobats, el descobriment inicial és un bon auguri per a futures anàlisis de la mostra de l'asteroide. L'objectiu de la recol·lecció de mostres d'OSIRIS-REx era de 60 grams de material de l'asteroide, però quan es va obrir per primera vegada la tapa del recipient, es va trobar material extra de l'asteroide que cobria l'exterior del capçal del col·lector, recipient i la base. En les dues primeres setmanes d'anàlisi, es va realitzar una “visió ràpida” del material, recopilant imatges en un microscopi electrònic d'escombrada, mesuraments infrarojos, difracció de raigs X i anàlisi d'elements químics. També es va utilitzar tomografia computada de raigs X per produir un model informàtic en 3D d'una de les partícules. Aquesta primera ullada va proporcionar evidència d'abundant carboni i aigua a la mostra. Més informació a la NASA.

11 octubre 2023

Un equip internacional, amb participació de l'Instituto de Astrofísica de Andalucía (IAA-CSIC), ha analitzat dades de vint-i-tres anys del centre de la galàxia M87, que acull un forat negre 6.500 milions de vegades més massiu que el Sol, del qual es va obtenir la primera imatge fa uns anys. Els resultats revelen que el raig que emergeix del forat negre a altíssima velocitat oscil·la cap amunt i cap avall amb una amplitud d'uns deu graus, cosa que confirma que el forat negre es troba en rotació. És la primera evidència tangible de rotació d´un forat negre supermassiu. El mecanisme de transferència d'energia entre els forats negres supermassius, els discos d'acreció i els raigs encara no se sap. La teoria predominant suggereix que es pot extreure energia d'un forat negre en rotació, cosa que permet que part del material que envolta el forat negre sigui expulsat a gran velocitat. La investigació indica que l'eix de rotació del disc d'acreció es desalinea amb l'eix de gir del forat negre, cosa que genera un raig oscil·lant, o en precessió. La detecció d'aquesta precessió constitueix una evidència inequívoca que el forat negre supermassiu de M87 es troba, en efecte, girant. El període de precessió és al voltant d'onze anys. Més informació a l'IAA.