Primer lectura, després foto...
La nebulosa d'aquest mes ens permet comentar un dels aspectes que poden fer que la nostra foto sigui «una mica especial». En efecte, moltíssima gent es dedica a l'astrofotografia i, pràcticament, tots els possibles objectes han estat fotografiats milions de vegades (alguns més, altres clarament menys, però sempre moltes vegades...). A l'hora de seleccionar un objecte hauríem també pensar en «què farà que la nostra foto tingui alguna cosa diferent». Per a això no hi ha substitut a la lectura prèvia d'informació sobre el nostre objecte. Això ens permetrà decidir quins filtres utilitzar, quines enquadrament i molt especialment quin temps/temps d'exposició li aplicarem.
Aquesta nebulosa en qüestió, NGC 3242, també anomenada "El Fantasma de Júpiter", és molt petita (40x35 arcsec) i, per tant, reservada telescopis de molt llarga distància focal (com més llarga millor, però almenys 3.000 mm). Una lectura detallada de la informació disponible a Internet ens permet saber que aquesta planetària té una estructura en capes concèntriques cap a l'exterior. Aquesta estructura detallada l'hauríem de poder captar, sense cremar-la. Un altre factor és que, al seu voltant, especialment a la seva zona sud i sud-est hi ha una nebulositat extremadament feble que té un origen encara no determinat. Les dues teories sobre el seu origen són: que procedeix de la pròpia expansió de les capes externes de l'estrella matriu (i que ara és una nana blanca) i l'altra és que es tracta de gas interestel·lar que ha estat il·luminat (excitat) pel procés seguit per aquest estel. La majoria d'autors es decanta per aquesta última, però encara no ho ha demostrat ningú.
Vist això, l'enquadrament no ha de cenyir-se a centrar l'nebulosa sinó que ha de ser descentrada per poder captar totes dues nebulositats. Els filtres han de ser els de banda estreta (per captar millor la nebulositat feble, ja que emet en ambdós Hα i OIII) i molt especialment haurem d'escollir temps d'exposició. Per a la nebulositat feble haurem d'emprar almenys 30 minuts per a cada subframe, però això ens deixa la nebulosa planetària totalment cremada (blanca) fins a bastant lluny del seu centre. Un problema addicional que deixaran aquestes subframes de 30 minuts és que, similarment a les espigues que apareixen al voltant de les estrelles més brillants, apareixeran espigues al voltant de la planetària, i en aquest cas seran espigues molt amples, la qual cosa molestarà al processat.
La solució passa per prendre també fotos a exposicions més curtes. En aquesta nebulosa les exposicions (Hα i OIII) de 10 minuts mostraven l'estructura interior, però tot i perdent detall causa de la seva alta brillantor, per la qual cosa no van ser utilitzades. Es van prendre, addicionalment, subframes de 5 minuts i 1 minut per poder tenir la col·lecció completa i poder realitzar un HDR (alt rang dinàmic) sense perdre el detall que permeti el telescopi empleat.
Dit això, a la imatge gran es pot observar el resultat final, mentre que la foto petita mostra la retallada que conté només la nebulosa central, mostrant l'estructura de capes concèntriques i tot el detall del que el telescopi era capaç, amb el que en la foto es veuen les dues nebulositats així com l'estructura de la planetària. El telescopi utilitzat va ser un CDK de 51 cm d'obertura (20"), f/6,8, situat a l'Observatori Siding Spring (SSO), (Coonabarabran, Austràlia), amb una càmera SBIG STX16803 de 16 Mpx.
Per a qualsevol pregunta, Aquesta adreça de correu-e està protegida dels robots de spam.Necessites Javascript habilitat per veure-la.